Art, festa i societat local

La relació entre l’art, si més be l’estètica, i les manifestacions festives de caràcter popular, és un aspecte prou desconegut i poc estudiat en les investigacions referents tant a l’estudi de la festa com a les investigacions estètiques i d'història de l'art en general. En la major part d’ocasions, aquestes investigacions es centren en la vessant sociològica, i en alguns casos històrica, deixant de banda un aspecte, que per la meua formació considere fonamental, la seua dimensió artística, estètica, inclús de creació plàstica, que en bona mesura estan presents en quasi totes les manifestacions de caràcter festiu.

portra_400_lca_falles (10)001.jpg

Açò es fa encara més evident i accentuat en les festes que mantenen una ampla tradició consolidada i on la presència d’aspectes visuals i purament sensorials fa què es converteixen en els vertaders protagonistes de la festa. Exemples de festes com les Falles, impensables sense la presència dominant dels monuments, obres efímeres de creació plàstica, en més o menys encert, que això ja depèn de la habilitat i la capacitat creativa del dissenyador i els talleristes, i del judici del gust, com diríem en terminologia Kantiana. També com no, la Processó del Corpus està repleta de presències artístiques. En aquesta festa es mescla un cert regust de temps passats impregnats de religiositat i afany de teatral grandesa contrareformista, amb sentiments d’arrel purament laics, on allò que es busca es fruir únicament amb els aspectes visuals, sensorials i comunicatius de la festa, certament, podem parlar d’una vertadera experiència estètica.

Però que entenem per experiència estètica i com es manifesta aquesta davant un acte festiu? La pregunta va molt més enllà dels objectius d’un treball d’investigació de caràcter local com el present, però és necessari fer una breu reflexió al voltant.

La experiència estètica seria, a grans trets, l’acte de percepció que es realitza a la consciència del espectador davant una obra d’art, o qualsevol objecte o acte susceptible de provocar eixa experiència. L’experiència estètica és plaer, oci, innocència (Dufrenne 1982) . És el moment de l’unió entre l’obra i l’espectador, l’acte de percepció. Podem estar davant una magnífica obra d’art i no percebre-la estèticament, per diferents motius, pel nostre estat (preocupacions, presses, etc.), per desconeixement o falta d’educació artística, etc.

En el cas dels actes festius, que és el nostre objecte d’anàlisi, a primera vista sembla que estem molt més predisposats a rebre qualsevol tipus de percepció, ens trobem relaxats i el nostre esperit busca plaer en tot allò que l’envolta, però en ocasions hi ha certs prejudicis que ens impedeixen experimentar el plaer estètic que pot provocar en nosaltres una celebració o acte festiu. Prejudicis que tenen a veure amb la relació que es fa de l’art amb objectes de museu, d’elit, etc. L’art està o hauria d’estar present en cada faceta de la nostra existència, des d’actes quotidians fins a actes extraordinaris com són les festes, més encara en aquestes últimes. Es fa per tant necessari mantenir la ment oberta al voltant de la percepció dels objectes i experiències artístiques.

La definició d’allò que és art ha estat sempre motiu de discussió entre estudiosos i crítics i és també necessari dedicar-li unes línies en aquest treball per seure les bases del que va a ser la nostra argumentació al llarg de tot el text. Una definició interessant al voltant de la creació artística ens la ofereix Marc Jimenez (1999):

Crear una obra de arte es realizar un acto a la vez abstracto y concreto. Abstracto, porque activa unos mecanismos psíquicos y mentales que ponen de manifiesto una invención, y concreto en la medida en que algo, una cosa, tiene que resultar de ese proceso que se ofrece a la percepción.



Així doncs, ens trobem davant dos aspectes essencials de l’objecte artístic, la concreció o representació d’alguna cosa i la seua transformació i presa de consciència en la ment de l’espectador. Davall aquestes premisses, no només els objectes tradicionalment artístics com una imatge escultòrica en una processó entrarien en la definició, sinó que la mateixa processó és susceptible de poder anomenar-se com a art, en tant què objecte concret i activador de mecanismes sensibles.

Però cal anar més lluny, i es que l’art no és més que un sistema cultural que està inexorablement unit a la societat que el produeix, l’art no és un objecte aïllat dels elements vitals i de l’existència social i quotidiana. Coincidim per tant en la reflexió que ens proposa l’antropòleg Tzvetan Todorov (1994) quan afirma que l’estudi d’una forma d’art és explorar una sensibilitat que és essencialment una formació col·lectiva. Es a dir, que l’art forma part essencial de la vida i no és de cap manera un element o un objecte aïllat. Per tant, l’art no es pot aïllar d’un fenomen universal i comú a totes les cultures com és la festa.

No obstant, molts estudis antropològics i sociològics al voltant de la festa redueixen la faceta artística a qüestions de caràcter merament simbòlic o com a elements d’ambientació, complementaris i de pura ornamentació. La nostra posició és ben diferent i podem afirmar que el component artístic i estètic de la festa és en la major part de celebracions, l’essència de la festa, i no alguna cosa merament accessòria o complementaria. Es a dir, la mateixa existència de moltes festes es veu supeditada a aquests elements i sense ells simplement no existiria la celebració festiva, o es reduiria en qualsevol cas a un mer acte litúrgic, o una freda cerimònia funcionarial.

La presencia de les tradicionalment anomenades i conegudes com a Belles Arts a les celebracions festives és tan evident que no deuria necessitar demostració, però la pervivència d’algunes recialles de mentalitats passades, fa necessari una reivindicació en el present.

La escultura és l’art que sembla tenir una presència més clara a les festes. Les falles constitueixen en si grandioses escultures de cartró, en ocasions arriben inclús a constituir-se en estructures quasi arquitectòniques, i la participació d’artistes “convencionals” tant contemporanis com al mateix segle XIX com ara Pinazo o el innovador Antonio Cortina, situen a les falles dins l’orbita de l’art més o menys institucional. Tot i això, a les falles es fa necessari un moviment de renovació per tal d’obrir noves vies d’expressió plàstica als monuments, encara que alguns autors sostenen que l’esperit avantguardista e innovador és incompatible amb les falles, nosaltres no estem en absolut d’acord, i pensem que les falles són un interessant camp d’experimentació i a més a més, posseeixen una capacitat de mobilització de persones i recursos i una enorme acceptació social que no somnien ni molts dels grans museus del món, i que poden i deuen ser aprofitades. És un tòpic i una falsedat absoluta que l’art contemporani estiga deslligat de la societat, i l’immobilisme en aquest sentit a les falles no respon a criteris artístics, l’educació estètica, com qualsevol altra cosa, s’aprèn.

En aquest sentit cal destacar una experiència que es va portar a terme a la mateixa comarca de l’horta sud, al municipi de Torrent, amb la creació per part d’un jove i innovador artista contemporani com és Ferran Martí, d’una falla nomenada Mirinda, una vertadera instal·lació completament avantguardista i que constituïa una mena de construcció arquitectònica cúbica i on l’espectador s’integrava i passava a formar part de l’obra, perquè podia introduir-se lliurement i passejar per dins la falla.

Les festes, però, conformen un panorama de realitats molt més ample, i seria absolutament restrictiu i injustificable reduir-les a una manifestació estrictament artística. Les festes mantenen un component socialitzador, que són el seu fonament, i que està estretament relacionat amb la realitat de la societat local en la qual es desenvolupen.