La proposta plàstica de Maria José Tamarit

En dates recents, el pintor sevillà Luis Gordillo, feia unes declaracions a un mitjà audiovisual amb motiu d’una gran exposició seua celebrada al MACBA baix el títol de Super Yo Congelado, en les que reflexionava sobre la seua obra i el paper de la crítica d’art. Afirmava Gordillo, que les seues obres, o qualsevol producció d’art contemporani, va més enllà de les pretensions atorgades pel mateix autor, convertint-se en un motiu o referent per a un altre procés creatiu, el produït pel crític en abordar l’obra. Un procés creatiu desencadenant d’un altre que versa sobre el primer.



Les meues pretensions no són tan altes, però sí que vaig a intentar submergir-me en l’univers estètic d’una jove creadora, Maria José Tamarit, amb l’anàlisi de la seua proposta plàstica, Sense Títol, merescuda guanyadora del Premi Biennal de Pintura Manuel Leonor del 2001, des d'una visió crítica.

Joc de dualitats fragmentades, eixe hauria pogut ser un bon títol per a l’obra que ens presenta Maria José Tamarit, si la seua autora no hagués decidit deixar-lo sense títol, en espera que algun atrevit i irreverent crític es prengués la il·lícita autoritat de batejar-lo. No vaig a transgredir els límits que em pertoquen, encara que Achille Bonito ens incite aquest estiu amb el seu magnífic Cos de l'Art, exposició puntera de la Biennal de València, a tota classe de transgressions carnals i espirituals, i em limitaré a desconstruir la percepció de l’experiència estètica davant aquesta obra sense nom.

Construcció plàstica i construcció geomètrica, inscriuen l’obra en la línia de l'abstracció geomètrica, línia consolidada i viva en la pintura valenciana contemporània, d'ençà que els artistes del Parpalló, comandats per Aguilera Cerni, la introduïren vigorosament i de forma definitiva a les nostres terres. Mª José Tamarit, efectivament construeix un espai normatiu, un espai fragmentat, basat en mòduls de figures perfectament delimitades amb criteris geomètrics. Figures que constitueixen una unitat mentre que paradoxalment són conscients que mai arribaran a unir-se.

Aquesta és la base de l'indissoluble problema formal plantejat per l’autora, una forma que es construeix i es destrueix a la vegada sense cap possibilitat de resolució final, abocada a la perenne lluita de l'autodestrucció i el desesperat intent de l'aproximació. Gràcies a aquest pervers joc, s’aconsegueix una relació harmònica, perfecta i matemàticament estudiada del conjunt, i s’estableix un diàleg entre els fragments. Una relació quasi musical, amb diferents intensitats derivades de la gradació progressiva de grandàries, i matisos, propis de la mateixa naturalesa pictòrica de l’obra, amb les seues diferents gradacions i tonalitats cromàtiques, amb una paleta de colors terrossos i amb una textura que li confereix l’aspecte d’un organisme viu.

La jove pintora de Meliana ha segut capaç d’escollir uns pressupostos formals donats, els de l'art abstracte geomètric, profundament caracteritzats, en paraules de Romà de la Calle, per "l’elaboració d’un sistema de l’art, constituït per unitats constants de base i per regles gramaticals i sintàctiques precises, capaces de fer possible el funcionament de tal constructe en contextos diversos", però que ella s’atreveix a trencar, a transgredir amb la introducció d’un altre llenguatge, el llenguatge líric, dins d’una estructura compositiva i formal d’arrels normatives.

Trobem així la dualitat, des de la mateixa concepció de l’obra, dualitat entre dos llenguatges d’expressió pictòrica diferents, inclús contraposats; dualitat entre la percepció d’allò que s’allunya i que vol separar-se per sempre mai, i allò que s’apropa i busca refugi i calor en l’altre; dualitat entre l’obra i l’espai que l’envolta, un espai que s’integra i passa a formar part de la mateixa obra, fent difícil marcar els límits entre el suport, el mur, i els mateixos fragments de l’obra, dispersos i vius sobre aquesta integració, per mitjà de fragments absents de matèria i anant més enllà del concepte tradicional de quadre. Una conceptualització que no ens pot deixar de recordar les integracions amb l’espai de les obres de Salvador Soria.

Finalment, trobem les dualitats que van més enllà de la mateixa concepció formal i que desvinculen definitivament l’obra dels corrents constructivistes, el dramatisme, el simbolisme, que Theo van Doesburg volia desterrar de l'Art Concret, estan ben presents a l’obra de Mª José Tamarit. Dualitats que angoixen i plenament humanes que l’autora introdueix per mitjà de l’única concessió figurativa de l’obra, uns escalons estrets i llargs que s’allunyen per mitjà d’un efectista joc perspectiu fins a una obscura porta que pareix que mai arribarem a travessar. Una porta representativa de les dualitats humanes, que sembla separar la vida de la mort, o la vida terrenal de la desitjada vida eterna, un camí ple d’obstacles que s’han de superar per als creients o un camí sense fi, un destí al qual mai no s’arriba per als escèptics.

Tal volta una porta cap a la llibertat desitjada, o la porta d’eixida de la caverna de Plató, que tràgicament no pareix portar a la llum, sinó a una altra obscuritat més densa i plena d’incertesa, pròpia de la por que sentim els humans davant el descobriment d’algunes veritats que fan preferir la il·lusió i la ingènua felicitat de la presó de la caverna platònica. Tot un exercici d’intel·lectualitat i de reflexió humana des de pressupostos estètics, que es mostren també en altres obres de l’autora, com la present a la mateixa exposició de la Biennal Manuel Leonor, Vida i Mort. Sense dubte, estem davant una jove creadora molt interessant, i amb uns criteris estètics i creatius molt sòlids, que esperem continue cultivant.

Text escrit per a la Biennal de pintura Manuel Leonor, celebrada en Almàssera l'any 2003.