ricardramon{.net}

Partint de la premissa de respectar l’estètica de la coentor valenciana, com a un instrument referencial poètic i com a una proposta estètica creativa, interpretada i incorporada pels artistes valencians en el seu discurs visual identitari, aquesta obra és un colofó perfecte per a la reflexió plantejada en aquest apartat del llibre. Ja vaig tindre l’oportunitat de conéixer en directe la peça, profundament irreverent i a la vegada síntesi ideal del respecte sentit cap als valors hiperbòlics vitalistes de la cultura i l’estètica valencianes.

Curiosament, una proposta hiperbòlica que recorre precisament a l’economia de mitjans i l’austeritat del vitalisme gòtic, per a oferir una extraordinària síntesi de l’esperit valencià, amb tan sols tres elements. El joc simbòlic i la disposició d’aquests tres elements, genera, per contra, un relat kitsch, propi de la coentor més exquisida i pura extreta d’una atenta observació al caràcter vital dels valencians. 

Per una banda, la seriositat implícita i solemne de la figura del Crist, es contraposa a l’expressió, escrita en lletres i tipografia de brillants, amb l’exclamació Mare Meua! Aquesta simple contraposició arreplega ja moltes de les dèries pròpies que defineixen als valencians. Per una banda, la veneració cap a la imatge de la Mare de Déu, davant de la figura i la imatge del mateix Crist, present des dels orígens en la formulació identitària valenciana, ens vincula de nou amb el vitalisme que ens apropa a una figura humana, no divina, i que a més representa el concepte i la idea de Mare, amb totes les implicacions simbòliques que això representa.

Una síntesi de les dues mirades, la hiperbòlica barroca i kitsch de la coentor i la vitalista gòtica, en una mateixa imatge. Minimalisme de recursos visuals per a crear una reacció estètica hipertrofiada i conceptualment quasi perfecta, en el sentit de representació identitària. El joc de desafiament, lluny de caure en la irreverència aparent, cau en el respecte cap al nosaltres i la nostra forma de ser i interpretar el món. Un respecte cap eixe sentit de fugir de les interpretacions literals del món, de fugir del sentiment tràgic de la vida, sense menysvalorar la tragèdia, però integrant-la dins una forma de fer i veure les coses igual de desdramatitzada que passional i exagerada. Però exagerada en el vital, en el sarcasme, en la idea que, al cap i a la fi, eixe crit tan pròpiament valencià de: Mare Meua! Implica la resposta a les múltiples accions i formes de vida hiperbòliques dels nostres conciutadans culturals, i ho fa amb un sentit de descàrrega emocional i solidaritat compartida, en el fet que amaga una sorpresa fictícia. Un, Mare Meua! implica la idea de: quina barbaritat, però quina barbaritat més pròpia, més nostra, més compartida. Sabem del que parlem.

Però aquesta complaença hiperbòlica compartida, no ens evita ser crítics. L’obra de Martina és tot un relat de crítica fina, que podríem aplicar a tantes i tantes coses de la cultura valenciana. Al contrari, utilitzem el mateix recurs hiperbòlic per estructurar la nostra crítica a les nostres pràctiques hiperbòliques, que més que tenir la voluntat d’eliminar, com a molt ens agradaria matissar, transformar, canviar, però no destruir ni dissoldre, evidentment, ja que estimem la nostra cultura, i no es vol destruir allò que s’estima. Es vol que continue viu, i tots sabem que únicament el canvi i la transformació permanent, permet la supervivència. No veure això, és certificar un relat necrològic sense adonar-se d’estar al cementiri. 

L’expressió amb la boca oberta de la calavera, de nou hipertrofiada, hiperbòlica, situada sobre el rostre del Crist en la creu, reivindica amb humor la nostra capacitat de riure de nosaltres mateixa, que els fervorosos garants de les essències mortes, no toleren. I ho fem, evidentment, amb els recursos estètics per excel·lència de la nostra identitat, la coentor. Així, aquesta obra, riu i posa en evidència, aquesta actitud essencialista, que hem vist exemplificada en els atacs violents a obres d’art, en posades serioses i afectades en els gestos, que els adoradors de la mort fan valdre amb instruments diversos, i que es van a veure sovint reflectides en les accions polítiques dels governs de la ultradreta que ens tocarà patir durant alguns anys.

Necessitem, llavors, moltes més obres i artistes compromeses, per redefinir, ara encara amb més urgència, les estètiques identitàries valencianes. Cal reivindicar, per tant, l’estètica de la coentor, com al model estètic identitari valencià, en realitat més transgressor i que segurament resultarà més incòmode a les posicions dels amics de l’immobilisme i el fanatisme necrològic, dels essencialistes identitaris. No cal dir molt més en aquest punt.

---

Aquest text és un fragment del llibre Pedagogies Visuals de la Identitat Valenciana publicat per Afers Editorial.

#art #publicacions #envalencià

---

© Ricard Ramon Todo el contenido bajo licencia: CC BY-NC 4.0

---

Suscríbete con tu correo, para recibir cada nueva entrada del blog y no perderte ninguna. También puedes seguir directamente el feed RSS del blog o a través del fediverso buscando la cuenta: @blog@ricardramon.net