🎨 La proposta plà stica de Maria José Tamarit
En dates recents, el pintor sevillĂ Luis Gordillo, feia unes declaracions a un mitjĂ audiovisual amb motiu d’una gran exposiciĂł seua celebrada al MACBA amb el tĂtol de Super Yo Congelado, en les que reflexionava sobre la seua obra i el paper de la crĂtica d’art. Afirmava Gordillo, que les seues obres, o qualsevol producciĂł d’art contemporani, va mĂ©s enllĂ de les pretensions atorgades pel mateix autor, convertint-se en un motiu o referent per a un altre procĂ©s creatiu, el produĂŻt pel crĂtic en abordar l’obra. Un procĂ©s creatiu desencadenant d’un altre que versa sobre el primer. #crĂticaArt #envalenciĂ
Les meues pretensions no sĂłn tan altes, però sĂ que intentarĂ© submergir-me en l’univers estètic d’una jove creadora, Maria JosĂ© Tamarit, amb l’anĂ lisi de la seua proposta plĂ stica, Sense TĂtol, merescuda guanyadora del Premi Biennal de Pintura Manuel Leonor del 2001, des d'una visiĂł crĂtica.
Joc de dualitats fragmentades, eixe hauria pogut ser un bon tĂtol per a l’obra que ens presenta Maria JosĂ© Tamarit, si la seua autora no haguĂ©s decidit deixar-lo sense tĂtol, en espera que algun atrevit i irreverent crĂtic es prenguĂ©s la il·lĂcita autoritat de batejar-lo. No transgredirĂ© els lĂmits que em pertoquen, encara que Achille Bonito ens incite aquest estiu amb el seu magnĂfic Cos de l'Art, exposiciĂł puntera de la Biennal de València, a tota classe de transgressions carnals i espirituals, i em limitarĂ© a desconstruir la percepciĂł de l’experiència estètica davant aquesta obra sense nom.
ConstrucciĂł plĂ stica i construcciĂł geomètrica, inscriuen l’obra en la lĂnia de l'abstracciĂł geomètrica, lĂnia consolidada i viva en la pintura valenciana contemporĂ nia, d'ençà que els artistes del ParpallĂł, comandats per Aguilera Cerni, la introduĂŻren vigorosament i de forma definitiva a les nostres terres. MÂŞ JosĂ© Tamarit, efectivament construeix un espai normatiu, un espai fragmentat, basat en mòduls de figures perfectament delimitades amb criteris geomètrics. Figures que constitueixen una unitat mentre que paradoxalment sĂłn conscients que mai arribaran a unir-se.
Aquesta és la base de l'indissoluble problema formal plantejat per l’autora, una forma que es construeix i es destrueix a la vegada sense cap possibilitat de resolució final, abocada a la perenne lluita de l'autodestrucció i el desesperat intent de l'aproximació. Grà cies a aquest pervers joc, s’aconsegueix una relació harmònica, perfecta i matemà ticament estudiada del conjunt, i s’estableix un dià leg entre els fragments. Una relació quasi musical, amb diferents intensitats derivades de la gradació progressiva de grandà ries, i matisos, propis de la mateixa naturalesa pictòrica de l’obra, amb les seues diferents gradacions i tonalitats cromà tiques, amb una paleta de colors terrossos i amb una textura que li confereix l’aspecte d’un organisme viu.
La jove pintora de Meliana ha segut capaç d’escollir uns pressupostos formals donats, els de l'art abstracte geomètric, profundament caracteritzats, en paraules de RomĂ de la Calle, per “l’elaboraciĂł d’un sistema de l’art, constituĂŻt per unitats constants de base i per regles gramaticals i sintĂ ctiques precises, capaces de fer possible el funcionament de tal constructe en contextos diversos”, però que ella s’atreveix a trencar, a transgredir amb la introducciĂł d’un altre llenguatge, el llenguatge lĂric, dins d’una estructura compositiva i formal d’arrels normatives.
Trobem aixĂ la dualitat, des de la mateixa concepciĂł de l’obra, dualitat entre dos llenguatges d’expressiĂł pictòrica diferents, inclĂşs contraposats; dualitat entre la percepciĂł d’allò que s’allunya i que vol separar-se per sempre mai, i allò que s’apropa i busca refugi i calor en l’altre; dualitat entre l’obra i l’espai que l’envolta, un espai que s’integra i passa a formar part de la mateixa obra, fent difĂcil marcar els lĂmits entre el suport, el mur, i els mateixos fragments de l’obra, dispersos i vius sobre aquesta integraciĂł, per mitjĂ de fragments absents de matèria i anant mĂ©s enllĂ del concepte tradicional de quadre. Una conceptualitzaciĂł que no ens pot deixar de recordar les integracions amb l’espai de les obres de Salvador Soria.
Finalment, trobem les dualitats que van més enllà de la mateixa concepció formal i que desvinculen definitivament l’obra dels corrents constructivistes, el dramatisme, el simbolisme, que Theo van Doesburg volia desterrar de l'Art Concret, estan ben presents a l’obra de Mª José Tamarit. Dualitats que angoixen i plenament humanes que l’autora introdueix per mitjà de l’única concessió figurativa de l’obra, uns escalons estrets i llargs que s’allunyen per mitjà d’un efectista joc perspectiu fins a una obscura porta que pareix que mai arribarem a travessar. Una porta representativa de les dualitats humanes, que sembla separar la vida de la mort, o la vida terrenal de la desitjada vida eterna, un camà ple d’obstacles que s’han de superar per als creients o un camà sense fi, un destà al qual mai no s’arriba per als escèptics.
Tal volta una porta cap a la llibertat desitjada, o la porta d’eixida de la caverna de Plató, que trà gicament no pareix portar a la llum, sinó a una altra obscuritat més densa i plena d’incertesa, pròpia de la por que sentim els humans davant el descobriment d’algunes veritats que fan preferir la il·lusió i la ingènua felicitat de la presó de la caverna platònica. Tot un exercici d’intel·lectualitat i de reflexió humana des de pressupostos estètics, que es mostren també en altres obres de l’autora, com la present a la mateixa exposició de la Biennal Manuel Leonor, Vida i Mort. Sense dubte, estem davant una jove creadora molt interessant, i amb uns criteris estètics i creatius molt sòlids, que esperem continue cultivant.
Text escrit per a la Biennal de pintura Manuel Leonor, celebrada en AlmĂ ssera l'any 2003.
© Ricard Ramon Todo el contenido bajo licencia: CC BY-NC 4.0
SuscrĂbete con tu correo, para recibir cada nueva entrada del blog y no perderte ninguna. TambiĂ©n puedes seguir directamente el feed RSS del blog o a travĂ©s del fediverso buscando la cuenta: @blog@ricardramon.net