Pedagogies visuals de la identitat valenciana
És un enorme plaer anunciar la publicació dins la col·lecció els llibres del contemporani de L'Editorial Afers (poques amb tant prestigi tan ben guanyat podem trobar), del meu últim llibre.
Al llarg de les setmanes, aniré avançant en aquest espai web, algunes de les claus del llibre a les xarxes, i ja avance que es tracta d'un llibre que pren posicions, amb arguments sòlids i fuig de la neutralitat i la vacuïtat. Cal escriure per a dir coses. Encara que és una lectura que aspira a un públic ample i amb una lectura senzilla. Gràcies a l'editor Vicent Olmos, per la confiança. Ja disponible, a les millors llibreries
Ací pots llegir la introducció completa del llibre #investigació #publicacions #llibres
Introducció
Aquest treball s’articula com un assaig de recerca al voltant d’algunes qüestions importants que afecten la comprensió i el desenvolupament de l’art valencià dels últims anys. Es desenvolupa des d’una mirada crítica i estètica i pretén oferir una anàlisi d’algunes manifestacions artístiques recents de l’art valencià. Malgrat això, aquesta anàlisi fuig de construir una història de l’art valencià contemporani. Més bé, es pretén construir una pedagogia visual sobre la manera amb què una sèrie d’artistes que han nascut o viuen i es despleguen professionalment i personalment al territori valencià, han treballat per mitjà de la seua obra aspectes que ens permeten reflexionar, des de vessants diferents, respecte a la identitat pròpia. Al remat, en tot el text bascula una idea central que es defineix des d’una orientació vinculada a l’educació artística, en un sentit ample i entenent el concepte d’educació artística en un àmbit integral i complex de comprensió i aprenentatge sensible de les realitats generades des de les arts visuals i les seues influències.
El treball és fruit del projecte de recerca, Identitart, la identitat valenciana a través de les arts i el disseny, projecte finançat per la Conselleria d’Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital amb codi GV/2021/157 i del qual he estat l’investigador principal. El llibre suposa una oportunitat interessant per a desenvolupar l’exploració d’un tema que no s’havia investigat fins ara. Parteix d’una premissa bàsica, l’estètica és la principal constructora d’identitats. No es pot construir cap identitat, ni individual ni col·lectiva, si no és a partir d’una sèrie de referents visuals i estètics de caràcter simbòlic, especialment a les societats contemporànies, que és realment on naixen els conceptes d’identitats que ara tractem, molt lluny de les identitats percebudes en temps passats. La identitat, més enllà de ser un constructe polític, com s’ha tractat de manera habitual, és especialment un producte de l’estètica i del simbolisme, sobretot visual. No obstant això, sovint s’oblida el paper que el treball dels artistes provoquen en el rumb i el desenvolupament d’aquestes identitats, o almenys en els matisos que impliquen els seus treballs i les seues propostes estètiques. Moltes vegades, les lectures de joventut ajuden a articular el pensament, fins i tot, molts anys després, recollint deutes històrics personals que acaben configurant un motiu per a les nostres realitats del present. L’any 1989 la professora i investigadora de la història de l’art Carmen Gracia, va escriure un llibre que es deia Arte Valenciano, publicat per l’Editorial Càtedra (Gracia, 1998).
El llibre va suposar un abans i un després pel que fa a la reflexió madura i critica, des d’un vessant assagístic i narratiu molt interessant, que no ha estat superat fins ara, respecte a la mirada cap a l’art valencià, encara que ella partia d’una perspectiva clàssica històrica. El llibre de Carmen Gracia és una meravella sense precedents i sense continuadors a una època on les necessitats de validació acadèmica impliquen acomplir uns estàndards normativitzats i empobridors que et marquen fins i tot quines són les editorials en les quals un autor ha de publicar el seu llibre per a ser valorat, i no precisament pels lectors. Un joc sinistre que ha acabat per afavorir textos mediocres i poregosos d’eixir de la normativa certificadora i ha castigat incomprensiblement la tasca editorial de desenes de magnífiques empreses editores que s’han vist perjudicades per aquesta infàmia, que acaba per perpetuar un cert joc brut on el contingut dels llibres deixa de ser valorat per si mateix. Potser resultarà una mica agosarat per la meua banda, però puc afirmar que la intenció d’aquest llibre és donar un fil de continuïtat a la proposta teòrica plantejada per l’autora, més enllà dels entrebancs de les disciplines acadèmiques, però sense abandonar el rigor argumental i la coherència estructural del relat. Es tracta d’un llibre que es pren molt seriosament al possible públic lector, que confia plenament en la seua curiositat intel·lectual i la seua capacitat per reconstruir el relat i estimular el seu pensament, sense oferir-li un discurs doctrinari i tancat.
Cal aclarir, que aquesta continuïtat pretesa o perpetradora amb el llibre la doctora Carmen Gracia, anirà més en una línia conceptual que temàtica. És a dir, les qüestions a tractar seran en gran part dels casos, completament diferents, però el llibre de Gracia, si estableix un punt de partida i un fil del qual estirar i diversificar cap a altres indrets, donades les moltes característiques innovadores que aquest posseeix. Tampoc podem caure en el parany dins el qual considerar que el llibre encara no continua viu, es tracta d’un llibre molt viu, malgrat que la seua edat el converteix en un clàssic, manté, com tots els clàssics, la seua actualitat perenne, des d’una audàcia intel·lectual i narrativa poc habitual a l’univers mediàtic acadèmic de la literatura científica del present. A més, cal confessar, que aquest llibre, va ser un dels principals impulsors intel·lectuals del projecte de recerca Identitart, resultat del qual esdevé aquest text que ara presente. Servisca, per tant, com un humil homenatge a la tasca i el text de la Doctora Carmen Gracia i el seu valent text.
Tota aquesta situació és també un símbol dels temps acadèmics que corren, com ja he explicat, el fet que els intel·lectuals i investigadors de l’art valencià ja no escriuen llibres, o bé ho fan tímidament i de manera secundària, amb excepcions, evidentment. Un fet que té una raó administrativa i política al darrere: la dinàmica de les acreditacions i els rànquings, heretada dels models quantitatius del cientifisme materialista i del capitalisme aplicat als models científics, ha convertit la tasca investigadora, en un espai tancat que es retroalimenta dels famosos papers. En valencià, els papers sona de forma ben diferent del paper en anglés, que al final acaba convertit en paperassa. Els investigadors escriuen, escrivim, papers en revistes especialitzades que pràcticament no llegirà ningú, moltes vegades ni tant sols aquells que el citaran. Les dinàmiques de les ciències quantitatives impliquen un altre tipus de lectures i revisions que no són aplicables als àmbits de les humanitats, les arts, ni tampoc de les ciències socials, sac en el qual ens obliguen a estar per adscripció a l’àmbit de l’educació artística, encara que molts investigadors d’aquest últim àmbit naveguen encantats pels cants de sirena del materialisme científic i dels postulats quantitatius i s’enfunden la bata blanca, com a reputats científics experimentals.
La investigació qualitativa, aquella que s’ocupa dels qualia, és a dir, de les qualitats subjectives de les experiències individuals, bàsicament de la consciència i, per tant, de la veritable essència de la humanitat, requereix metodologies de recerca més complexes, moltes d’elles basades en les argumentacions i les narratives derivades del pensament, que necessiten temps més extensos i espais també més amples i divergents, i de vegades contradictoris, que els que ens pot oferir el format d’un article. Resulta pràcticament inabordable la quantitat de lectures i de temps necessaris per a recollir totes les problemàtiques associades a una pregunta de recerca artística, per centrar-nos en el cas que ens ocupa. No podem fer un seguiment d’un problema qualitatiu a partir de la selecció i evolució del problema relatat en un grapat de papers. Per això, adoptar el format paper al nostre àmbit sols tindria sentit si s’utilitzara com a una extensió i debat sobre qüestions amplament tractades prèviament en llibres i que requereixen reformulacions posteriors d’altres investigacions i autories o del mateix autor. Quasi com a una mena de correspondència filosòfica a partir dels llibres i que donara peu en el futur a nous llibres.
L’absència de llibres i d’investigacions que aprofundeixen en l’art valencià, l’estem pagant ben car. No hi ha cap llibre, més enllà dels catàlegs d’exposició, que es prenga seriosament l’anàlisi de l’art valencià dels últims anys, encara que siga de forma fragmentària. Jo no s’escriu assaig al voltant de l’art valencià, i els monogràfics es mouen en el terreny del localisme extrem o de la hiperespecialització, ignorant les formulacions generals. Abans resultava impensable en aquest àmbit que una persona poguera donar classes a la universitat sense haver escrit un sol llibre, hui és la norma. Fins i tot es pot tindre una càtedra sense haver publicat mai un llibre. Sense haver estat capaç d’articular un discurs coherent, reflexionat, exposat a l’anàlisi i debat públic i amb impacte social i intel·lectual. La barbàrie del que això implica per a la vida cultural dels valencians és enorme. La universitat ha d’estar al servei de la societat a la qual pertany, però sembla que ara estem al servei funcionalista de les agències de verificació i de les grans corporacions anglosaxones que fixen els rànquings. Un despropòsit que, no per ser conegut, està lluny de deixar de ser un problema. Només cal fer un repàs a la bibliografia recentment articulada al voltant de l’art valencià els últims deu o quinze anys. El llibre de Carmen continua sense haver estat superat, encara que això últim podrà generar opinions confrontades, jo pense així amb rotunditat.
En aquest cas, el llibre que es presenta ací, a diferència del de Carmen, deambula per l’art valencià més contemporani, sense cap intenció d’historiar. Aquest no és un llibre d’història de l’art, però li serà molt útil als historiadors de l’art, encara que jo fa molts anys que vaig renunciar a exercir com a tal. És un assaig reflexiu al voltant de les pedagogies visuals identitàries de l’art valencià, o d’una part de l’art valencià, si es pot convenir en el fet que una cosa com allò que nomenem art valencià existeix. Es tracta, per tant, d’una aventura intel·lectual, com hauria de ser qualsevol llibre, en un moment d’emergència reivindicativa del llibre com a instrument de creació de coneixement i de recerca. Tinc la satisfacció i l’esperança d’aportar les meues narratives al debat intel·lectual de la comprensió cultural dels valencians del present i reflexionar sobre els processos de construcció cultural identitària associats a les imatges generades des de l’art contemporani. Tot això, en un moment d’evident procés de dissolució, veurem si permanent i inevitable, d’allò que identifiquem com a cultura valenciana.
El llibre arreplega algunes aportacions artístiques contemporànies que, d’una manera o d’una altra s’apropen cap a la mirada identitària valenciana. Artistes, obres, col·lectius i moviments que han contribuït a crear, definir o qüestionar la identitat valenciana, des de les narratives artístiques de formes molt diferents. Però no proposa una revisió sistemàtica o exhaustiva ni té pretensió enciclopèdica o de registre. És a dir, es parla d’alguns artistes i algunes obres, molt pocs de manera intencional per evitar que l’exemple substituïsca el relat argumentatiu que es construeix. En aquesta selecció d’exemples, li he donat una prioritat absoluta cap a les generacions d’artistes més joves, i fins i tot desconeguts en algun cas, no evidentment dins els circuits artístics. Els artistes i els seus treballs ens serviran per a desenvolupar el discurs narratiu de l’assaig que s’estructura per mitjà de l’anàlisi d’aquestes obres. Existiran, per tant, moltes absències, però com ja he explicat, l’objectiu del llibre no és parlar d’artistes, sinó, vehicular un discurs a partir dels exemples que ens ofereixen les obres d’alguns d’aquests artistes respecte a l’articulació d’una visualitat contemporània de la identitat valenciana.
El primer que calia fer en un assaig com aquest, era definir o tractar de respondre a la complexa, potser impossible pregunta: Existeix una estètica identitària valenciana a l’art contemporani? Així, es dedica un capítol a reflexionar activament sobre aquesta qüestió, partint de les bases més històriques i tradicionals que han construït o dibuixat estètiques que podem associar a la nostra identitat. Es té la voluntat de definir una teoria al respecte que posiciona l’estètica valenciana dins dos grans corrents que han estat tradicionalment connectades. Veurem de quina forma els artistes del present, acaben responent d’una manera o altra a un d’aquests corrents de visualització del nosaltres, cosa que explique detingudament al text, tractant de respondre a la pregunta impossible, amb possibilitats reflexives.
D’aquesta manera, el llibre, en forma d’assaig, fa un recorregut per aspectes que les arts visuals valencianes han treballat, vinculant obra amb cultura i territori i planteja de partida algunes preguntes a les quals tracte de respondre. Començant, com ja he anunciat, pel fet necessari de qüestionar-se l’existència d’una estètica identitària valenciana a l’art contemporani i la importància d’esbrinar almenys algunes possibles respostes que tracten de respondre a la pregunta. Posteriorment, he establit la necessitat de plantejar un enunciat teòric que servirà de base analítica i de desenvolupament conceptual centrat a establir dues vies o modes estètics que basculen entre el que he nomenat com a vitalisme gòtic i barroquisme hiperbòlic i sobre els quals es construeix el desenvolupament de l’art valencià des d’una mirada analítica local i centrada en la identitat valenciana i les seues connexions. Tot això a través d’una via d’anàlisi definida com a pedagogia visual, que explique de manera detallada, vinculant-la a una sèrie de processos de visualització que defineixen la nostra relació amb les identitats, i en particular amb la identitat valenciana.
També he considerat necessari fer una petita referència a artistes de generacions anteriors, especialment de finals del segle XX, on hi va haver una gran explosió de narratives visuals identitàries dins l’art contemporani del moment, i que responen a una sèrie de circumstàncies històriques i un marcat optimisme per la recuperació identitària valenciana, que en el present s’han diluït o directament han desaparegut quasi per complet. En qualsevol cas, les mencions a artistes no tenen una finalitat certificadora i es mostren com a exemples, entre molts altres, sobre els que construir la narrativa teòrica que articula el text.
El capítol Imaginar territoris, una visualitat creativa arrelada a la terra, ofereix una anàlisi d’artistes que treballen amb la base del territori com a punt de partida per a les seues reflexions visuals i estètiques. Com es conformen els imaginaris d’aquests territoris per mitjà de la mirada artística de les seues obres. De quina forma el territori esdevé, en els últims anys, un espai de lluites i conflictes, que van més enllà de les lluites socials. Són lluites pel predomini d’unes o altres narratives identitàries, on l’art ha jugat un paper essencial en el cas valencià. Exemples de col·lectius, artistes i esdeveniments que s’han posicionat o han nascut com a expressions artístiques, es troben de manera pública sense necessitat de fer una recerca massa exhaustiva, alguns dels quals han tingut una important repercussió mediàtica. Accions artístiques que ens permeten articular un discurs teòric al voltant per generar nou coneixement respecte a la forma amb la qual les imatges, la cultura visual i l’estètica a través de l’art contemporani, parlen, escriuen i reescriuen la nostra identitat, sense adonar-nos.
La cultura popular, també serà un espai de conflictes, i un espai privilegiat per a redefinir estètiques identitàries. Per això es dedica un altre dels capítols del llibre a aquesta qüestió: La cultura popular davant l’art contemporani, territori d’exploracions i conflictes simbòlics identitaris. Així, també es fa una exploració pels artistes que han anat més enllà dels espais regulats de l’art contemporani, per posicionar-se en llocs on el pes de la tradició conservadora suposarà un entrebanc rellevant per a les seues propostes. El cas dels artistes de falles experimentals, serà un bon exemple d’estudi i anàlisi de cara a besllumenar la forma en la qual aquests conflictes estètics es vinculen a conflictes identitaris d’arrel més profunda que una simple discussió de gusts.
El gust, molt sovint, poc té a veure amb el funcionament de les narratives estètiques, encara que sembla mentida. Cal tindre present que el món artístic manté una relació directa amb la societat i que els canvis estètics tenen repercussions en aquesta de forma notable. “Cambiar las reglas del arte no es sólo un problema estético: cuestiona las estructuras con que los miembros del mundo artístico están habituados a relacionarse, y también las costumbres y creencias de los receptores” (Canclini, 2001, p. 58). A més, el gust estètic està vinculat a transformacions educatives necessàries, que són processos complexos que enriqueixen les experiències humanes. En aquest sentit, discrepe de certes teories antropològiques que vinculen l’art contemporani a un medi de distinció social. Encara que en alguns moments i situacions concretes es pot fer servir d’aquesta manera, les noves formes d’expressió artística que fins i tot dilueixen l’objecte i el mercat de l’art, el connecten més amb la necessitat d’una experiència de connexió i comunicació simbòlica per definir el món. Esdevé així una forma de distinció identitària, més que únicament de classe social. De creació d’identitats individuals i grupals diverses.
Existeix també dins el panorama de la cultura valenciana una certa tradició associada al que habitualment es coneix com a estètica kitsch. El corrent estètic del kitsch té el seu vessant identitari valencià esdevenint dins el que es coneix com a coentor. Un model estètic que jo vincule al corrent del barroquisme hiperbòlic i que ens ofereix moltes claus per entendre millor algunes de les característiques estètiques de l’art valencià contemporani. Reflexione sobre tot això en el capítol Estètiques de frontera i el paper del kitsch i la coentor valenciana.
Per altra banda, les ciutats, els espais i els artefactes urbans també esdevenen un escenari dins el qual els artistes reflexionaran, de manera més o menys directa sobre com la ciutat configura en la cultura contemporània les narratives visuals identitàries. En el cas del País Valencià, aquest fet és encara més evident i sobre la ciutat de València recau un pes simbòlic fonamental sobre la que es construeix tota la identitat valenciana. Cal recordar que jurídicament, el regne de València naix com al regne de la ciutat de València, i situa a aquesta ciutat com a protagonista simbòlica de la identitat dels valencians de forma privilegiada. Encara que també altres ciutats del territori valencià assumiran aquest paper simbòlic i els artistes contemporanis valencians que miren cap a la seua realitat cultural les faran protagonistes de les seues obres. Un altre dels aspectes que tindrà un recorregut en el desenvolupament de l’estètica contemporània valenciana, i que en aquest cas he vinculat també als paisatges dels entorns urbans, serà la tradició del teixit industrial i productiu valencià, molt present a gran part de les comarques valencianes i que serà també un espai de construcció d’estètiques i pedagogies visuals pròpies, per part de l’art contemporani del País Valencià.
Finalment i a manera de conclusió, s’abordarà com tot açò s’emmarca dins un escenari gens positiu en el qual la cultura valenciana s’enfronta a un procés de dissolució sense precedents i les raons per les quals aquest procés és encara més nociu i perillós que altres models d’imposició o substitució cultural que són els que s’havien produït fins ara i amb els quals també conviu de manera parcial.
Aquest llibre, per tant, no parla sobre el que s’ha fet o es fa dins l’art contemporani valencià en referència a la construcció de la nostra identitat. Més aviat reflexiona, tracta de construir pensament a partir del que l’art contemporani ha fet o fa en els nostres dies. Per tant, té una voluntat de fer filosofia, és a dir un pensament narratiu estructurat, com tota filosofia, però una filosofia centrada a esbrinar algunes claus de les pedagogies visuals que emergeixen en les relacions entre les experiències estètiques produïdes per l’art contemporani en un context valencià i amb una mirada o filtre proposada en valorar el paper de la nostra identitat en ambdues direccions. És un llibre que naix dins l’àmbit d’allò que podem definir com a educació artística, un assaig d’educació artística i patrimonial, en el sentit que proposa un aprenentatge i analitza els processos d’aprenentatge informal que la mirada artística produeix en la construcció i definició del relat de la valencianitat.
© Ricard Ramon
