És preferible existir abans de ser
En massa ocasions se presenten les cosses des de la perspectiva d'un únic espai de mirada, una única posició que sembla inamovible, inqüestionable. Davant la possibilitat presentada, un no té més alternativa que situar-se a favor o en contra de la proposició. Sovint, depèn del tipus de proposició i sobre tot de la manera en que esta ha estat plantejada a l'interlocutor. #reflexions
Al meu país, València, el #PaísValencià, sembla que tot s'agreuja, que tot és més excessiu que a la resta de països veïns, encara que açò, evidentment no és en absolut cert ni provable de cap de les maneres, a pesar de l'estrambòtic espectacle que de de tant en tant donem, pel que fa al món de la política i per sobre, de la política convertida en espectacle. Personalment no crec que siguem tant especials o ens trobem davall alguna classe de maledicció que ens porta massivament a votar corruptes que apliquen polítiques antivalencianes, com l'atac directe i repugnant a la nostra benvolguda llengua pròpia.
Es tracta però, d'una cosa molt més senzilla, no existeix una consciència profunda de que és el nostre país, ni tant sols de que som o existim com a país, les prioritats passen per tant per construir eixa consciència d'identitat col·lectiva, perquè sense eixa consciència, els problemes socials i polítics, difícilment es veuen des d'una perspectiva del bé comú i col·lectiu, més bé des de la perspectiva de l'egoisme més estrictament personal. Les comunitats humanes, no existeixen per se, no hi ha una essència pròpia i indefugible que servisca per definir-les, ni tant sols la llengua pròpia, i les definicions sempre són complexes i excessivament delimitadores, el #valencianisme s'ha dedicat sovint, massa sovint, segons el meu parer, a tractar de definir-se i redefinir-se, i són molts els que es qualifiquen a si mateixos de valencianistes.
Fuster, buscava l'essència dels valencians en el nostre origen i vinculació històrica innegable amb els germans catalans, el blaverisme per contra busca l'essència en la negació d'eixa realitat construint un discurs terrible i fastigós, no per negar la nostra catalanitat, què és evident que es pot negar ja que la vinculació històrica o lingüística no obliguen a cap cosa, sinó per la manera de fer-ho. L'espanyolisme més pur, busca simplement l'anulació de qualsevol identitat que no responga als paràmetres que allò que majoritàriament per desgràcia s'entén com a Espanya, es a dir la cultura castellana, sense deixar opció a altres formes d'entendre i viure una identitat compartida.
Tots ells tracten de buscar l'essència, o millor dit de mostrar una única essència o forma d'ésser i sentir-se identitariament valencià, ser valencià és ser català, ser valencià és ser anticatalà, o ser valencià és no ser, és simplement ser castellà (Espanyol). Participar en cadascuna d'estes essències té les seues conseqüències, es tracten de definir precisament com a essències, contradictòries i antitètiques d'allò que implica ser valencià, i no formar part de l'essència per ells propugnada implica necessàriament, ser enemic, i ser no valencià. Ser valencià, no depén de símbols ni d'essències, ser valencià s'ha convertit en massa ocasions en una simple qüestió estètica, més que en una qüestió d'experiència.
Pot ser estic massa influït per les lectures de la filosofia pragmatista de Dewey o Rorty, però no crec en els fonaments ni els fonamentalismes, crec en canvi en la voluntat personal i en la recerca, per mitjà d'eixa voluntat, de la felicitat personal. Jo sóc valencià i visc majoritariament en valencià perquè això em porta a ser més feliç, a tenir una identitat que és a la vegada personal i col·lectiva, perquè vull viure envoltant de ciutadans i ciutadanes que no em neguen, més bé que em completen, i les essències sempre porten al camí de les negacions. Això no em porta a renunciar a escriure sovint literatura, assaig i recerca en castellà, i de vegades en anglès, el que no em porta a renunciar a la meua identitat valenciana. Seria absurd pensar el contrari.
Deixem de buscar essències, deixem de negar als altres, caben moltes formes de sentir una identitat pròpia, absolutament necessària per altra banda, i sentim plenament la necessitat d'existir, més que de ser, perquè el ser acaba convertit massa sovint en pura apariència. No volem ser, ja que cadascú serà com ell trie, i ser ho som de manera indefugible, volem existir com a valencians, amb tots els colors i tonalitats possibles.
Existir en conjunt i complementariament sempre és millor que ser i negar. Els valencians volem ser abans d'existir i primer haurem de començar a existir.
© Ricard Ramon 2011.
© Ricard Ramon RSS
