Introducció a una teoria dual de l'estètica de l'art valencià contemporani

Catàleg de l’exposició Identitart

Ara pots llegir de forma exclusiva ací (i en el catàleg publicat) el text complet que vaig escriure per al catàleg de l'exposició Identitart, on desenvolupe una proposta teòrica al voltant de l'art valencià contemporani que expose i analitze amb més amplitud en el llibre  Pedagogies visuals de la identitat valenciana. Mirades des de l'art contemporani publicat per l’Editorial Afers i que pot trobar ací. #investigació #publicacions #ArtContemporani #textos #identitart #efímere

El catàleg, publicat per la Universitat de València, es podrà adquirir en les llibreries de la Universitat i els seus centres de distribució editorial. Si en vols un, pensa que és una edició molt limitada d'exemplars.

L'exposició Identitart, forma part del projecte de recerca finançat per la Generalitat Valenciana amb el mateix nom i que ha implicat diversos grups de recerca i a quatre universitats valencianes. La Universitat de València liderant el projecte, la Universitat Politècnica de València, la Universitat Miguel Hernández i VIU, Valencian International University.

Els objectius del projecte se centraven en: Repensar la identitat valenciana des d'una perspectiva multi identitària, transversal i feminista, a partir de l'anàlisi de les estètiques i les imatges generadores d'una cultura visual identitària. Analitzar les manifestacions artístiques valencianes contemporànies, la cultura popular i visual i el disseny valencià en referència al tractament del tema de la identitat valenciana en aquestes. Analitzar l'impacte social en la població de les manifestacions artístiques i estètiques identitàries i valorar en quina mesura responen a la imatge identitària col·lectiva de les valencianes i valencians. Desenvolupar un catàleg visual i estètic dels símbols artístics que construeixen una visió de la identitat valenciana com a espai permanent de consulta i posterior anàlisi. Analitzar en quina mesura la identitat valenciana es construeix des d'una perspectiva de gènere i com incorpora aspectes identitaris múltiples com la diversitat sexual o altres diversitats ètniques en la construcció de la imatge identitària valenciana i en quina mesura aquestes qüestions són presents en les imatges i estètiques d'aquesta. Desenvolupar una sèrie d'accions i intervencions artístiques com a espais de reflexió que treballen a plantejar noves mirades sobre la identitat valenciana i analitzar i mesurar l'impacte d'aquestes accions entre diferents públics. (Repensar les identitats valencianes a través de les accions artístiques). Analitzar i desenvolupar accions artístiques pedagògiques que fomenten el replantejament i el pensar de manera lliure sobre la construcció de la identitat valenciana des de múltiples vessants i perspectives.

En aquest projecte pretenem reivindicar els models de recerca artística i recerca basada en arts, com a espais des dels quals generar nous coneixements i situar-los en el lloc que es mereixen dins de la investigació acadèmica. Per això, resultava imprescindible en els nostres objectius, convidar a un grup d'artistes a reflexionar per mitjà de les arts visuals, sobre les problemàtiques i les relacions identitàries valencianes. Pensàvem que la millor forma era a través d'una exposició que reuniria en un mateix espai aquestes aportacions. El format d'una exposició permet aquest intercanvi latent que es desenvolupa en observar amb atenció les peces.

L'exposició, a més ens permetia integrar-la, dins d'una clara i fonamental vocació pedagògica, en algunes de les accions d'aula amb alumnat universitari. Diversos grups d'alumnes de la Universitat de València, concretament de la Facultat de Magisteri, així com l'alumnat de la Facultat de Belles arts, van poder visitar l'exposició, i fins i tot dialogar amb alguns dels artistes, que van exposar el seu treball de primera mà a l'alumnat. Poder reflexionar conjuntament, des de l'educació i les arts en un espai on les obres ja estableixen un diàleg entre elles, sobre les bases d'una qüestió tan complexa, i alhora tan necessària en el propi àmbit educatiu, com és la identitat.

La identitat no és una qüestió menor, ni fútil, estudis seriosos han demostrat que persones i grups de col·lectius desarrelats i no integrats en una identitat cultural col·lectiva, són més proclius a practicar conductes violentes que aquelles persones que se senten part d'alguna cosa. Perquè la identitat, més enllà d'aquella idea de nacionalisme polític associat a les nacions-estat, representa generar comunitat, establir vincles, llaços emocionals, que s'estableixen a través de mitjans simbòlics, amb les persones amb les quals convius. En aquest projecte, explorem especialment aquests mitjans simbòlics sobre els quals es construeix la identitat valenciana, simplement perquè és la nostra, amb totes les seues complexitats, contradiccions i conflictes, que lluny de suposar un greu problema, són una riquesa que s'ha de saber incorporar i explorar sense prejudicis.

Les obres que formen part de l'exposició aprofundeixen en l'exploració d'alguns d'aquests camins, i mostren diferents maneres i realitats de fer comunitat, més enllà del banal títol que l'Estatut d'Autonomia ens atorga als valencians. Fer comunitat, no és un lema bonic per a la celebració del pròxim 9’Octubre. Va d'existir, de compartir i d'aprendre a partir de la diversitat i del comú. Fer-ho des d'una mirada poètica, permet trencar moltes barreres que s'interposen en aquesta idea, com sempre fa l'art.

Índex del catàleg de l'exposició

Com es va poder veure en el desenvolupament de l'exposició, la diversitat d'artistes participants i les seues diferents propostes, van generar una sèrie de discursos, i en alguns casos, accions, que van permetre ampliar les nostres mirades reflexives, cap a espais i camins propis de la identitat valenciana. L'art, ens permet indagar cap a estructures de coneixement inconcebibles en altres formes o metodologies de recerca. D'aquesta manera, la riquesa i diversitat dels discursos emergits, ens va permetre corroborar algunes de les nostres conclusions, trobant-nos ja en la fase final del projecte de recerca. Altres propostes van obrir nous interrogants i van estimular nous camins sobre els quals deambular en les nostres futures investigacions sobre l'art, la identitat, la creativitat, l'educació artística i les pedagogies visuals com a conformadores de pensaments, sentiments i contradiccions identitàries.

Aquests dos corrents que he sintetitzat en: el vessant gòtic vitalista i en el vessant hiperbòlic costumista i que ara avance breument, afecten, des d'un exercici de reflexió teòrica pròpia de la recerca visual, a tot l'art valencià contemporani.

En un altre dels textos definitius que recullen els estudis i anàlisis del projecte, desenvolupe la tesi que allí exposaré amb més detall, de l'existència de dos grans corrents estètics en tota la tradició de l'art valencià, que s'estenen fins a l'art contemporani més recent. Aquests dos corrents que he sintetitzat en: el vessant gòtic vitalista i en el vessant hiperbòlic costumista i que ara avance breument, afecten, des d'un exercici de reflexió teòrica pròpia de la recerca visual, a tot l'art valencià contemporani, que no és el mateix que dir tot l'art fet al País Valencià.

D'aquesta manera, he realitzat també l'exercici intel·lectual, que sempre és un exercici d'atreviment, de relacionar cadascuna de les obres que formen part de l'exposició amb un dels dos corrents estètics, que en realitat s'articulen com a referències de pedagogies visuals, associades a significats més profunds, dels que en aparença i des d'una mirada superficial, es podrien suposar. Les obres escapen, en l'àmbit de la generació de coneixements i significats simbòlics, als seus propis autors, i esdevenen en escenaris vius de reflexió. S'interposen com a espais estimulants per al desenvolupament del pensament crític.

Els artistes que han participat en l'exposició tenen una primera cosa en comú. Són artistes que no miren cap a un altre costat, que no miren al capdavant, dissipant la seua mirada en un llunyà horitzó difús, que contribueix a la nostra pròpia dissolució cultural. Són artistes que baixen la mirada, que miren a un costat i a un altre, que es giren a mirar enrere, a petites distàncies, mirant cara a cara allò que està i passa al costat d'ells i que els configura, són artistes que miren cap a la identitat valenciana, amb la qual molts conviuen de naixement i la que molts altres adopten i integren en la seua identitat com a part de la seua configuració com a persones.

A partir d'ací, i seguint aquest interés intel·lectual per delimitar, però d'una forma flexible i oberta, les seues aportacions, basculant entre els postulats estètics del vitalisme gòtic i del costumisme hiperbòlic, establirem un breu recorregut per les obres, que serà completat, des d'una mirada diferent, pel text del comissari de l'exposició Leonardo Gómez.

Quan parle de vitalisme gòtic, em referisc a una posició estètica, que, en molts casos, no és necessàriament pensada o intencionalment creada per l'artista, això no és realment important, que hereta la sobrietat vitalista pròpia del gòtic mediterrani. El gòtic mediterrani, especialment en arquitectura, es contraposa a l'ideal estètic del gòtic centre i nord-europeu, atlàntic, si es vol, que explota les característiques d'ascensió i divinitat, alterant i desafiant la mesura de l'humà, desenvolupada en el renaixement humanista, tan mediterrani, d'altra banda. Enfront d'aquestes sobredimensionades catedrals gòtiques franceses o alemanyes que semblen esbrinar el cel, el gòtic mediterrani, es construeix a la mesura de l'humà, en una sort de reclam d'aquest espai vital que ens connecta amb la vida en la terra, amb la cultura de l'humà i els seus plaers. Plaers als quals sembla que ens neguem a renunciar mantenint les nostres catedrals sobre el sòl. 

Entre els artistes i obres que he decidit establir en aquest primer grup, trobem el treball de Paco Benavent. Vaixell de Khàrkiv. En aquesta peça, la mesura i l'equilibri horitzontal de l'assemblatge acurat de les seues peces, que juga gairebé a plantejar una cal·ligrafia musical, la connecta amb els valors d'aquest vitalisme gòtic al qual al·ludim. Una peça, que més que esculpida, sembla delicadament dibuixada, gairebé com una cal·ligrafia amb traços més intensos i altres més delicats. La metàfora poètica que estableix juga amb el contrast entre la duresa, color i textura del material, que associem directament amb la terra, alhora que la delicada forma ens remet al vent, a la mar, a navegar a la trobada d'altres llocs i terres. L'autor planteja una trobada poètica entre dues cultures, dues identitats, des del desig de llibertat i de pau cap a un altre poble que sofreix les conseqüències de la guerra.

Miguel Ángel Navarro (Escoín) a través del seu Refugi, planteja una mirada, que ens connecta de nou amb el conflicte i la guerra, per a reflexionar sobre com l'espai i les circumstàncies contribueixen també a aquesta creació de comunitat identitària. Ho fa, amb aquesta estètica mesurada que no renuncia a plantejar el desig de viure intensament, pròpia del vitalisme gòtic, mitjançant un llibre d'artista que s'expandeix en l'espai i s'obre sobre els murs de la sala. La vinculació amb aquest escenari tan associada a una identitat pròpiament valenciana, que és la d'exercir de forma gairebé perenne en el bàndol dels derrotats i castigats, tant en la guerra de Successió com en la guerra civil. Malgrat aquest univers de derrotes, càstigs, prohibicions i sotmetiments que arrosseguem, o potser per culpa d'ells, l'esperit valencià es desenvolupa més vitalista i recorre a l'enginy, o factors com el pensat i fet. En aquest escenari històric, fer plans a llarg termini no és garantia de res, si algú vindrà a bombardejar la teua casa, cremar les teues ciutats o prohibir la teua llengua materna, per la qual cosa valorem les coses de l'ara i els plans a curt termini, i això també té conseqüències, no tan positives o divertides en el nostre dia a dia com a comunitat cultural i política. 

Carmen Marcos, per la seua part recorre a un material que entra de ple en els recorreguts visuals de reconeixement simbòlic de la identitat valenciana com és la ceràmica. Amb la seua obra Cor, ens fa bategar des del mur, amb una delicadesa i un equilibri de sobrietat gairebé nòrdica, allunyant-se de les estètiques de la tan barroca i excessiva, alhora que meravellosa, ceràmica tradicional valenciana. Però malgrat això, i d'aquest minimalisme conceptual de la seua estètica, emergeix latent aquest cor, metàfora més directa al vitalisme dubte que puga existir, que, de nou, no renuncia a la vida. Malgrat totes les nostres derrotes, aquest cor continua bategant i es reclama discretament com un supervivent de refugis i humiliacions que espera latent el moment de desplegar de nou la hipèrbole i demostrar sense ambages les seues ganes de viure i de bategar més forta.

En aquesta mateixa línia, Chiara Sgaramella presenta una sèrie de linografies realitzades amb la mateixa terra agrícola de l'horta valenciana de Carpesa en la seua obra Agrofuturos. La delicadesa amb la qual presenta i treballa el material, elaborat com un tríptic a la manera d'un oratori medieval, on el diví és substituït per alguna cosa, de nou tan vital i tan profundament identitari, com el treball de l'horta. En aquesta obra també es perceben amb claredat aquests principis propis del vitalisme gòtic que he definit breument i que desenvolupament com a recerca més complexa en altres textos. Afloren aquests ressorts que, des de l'art contemporani, ens citen la necessitat de construir aquests llaços identitaris, que apareixen lleu i delicadament latents, com en l'obra de Chiara, lluitant per no ser culturalment dissolts en l'embull buit de la globalització, que no és una altra cosa més que la substitució cultural. Una nova derrota que podria ser la definitiva.

Damià Jordà, en la seua peça conformada per una videoinstal·lació Una petita pàtria aprofundeix directament en una estètica identitària profunda que emergeix des del quotidià. De nou, jugant a aquesta idea de tríptic espiritual, encara que la peça és variable en nombre de canals, on el paisatge industrial i urbà de la vida diària de la ciutat d'Alcoi articula una narrativa poètica, de nou sòbria i vitalista. A partir de la interrelació que l'espectador estableix entre les imatges i els sons, connecta amb referents d'una memòria visual compartida, que a vegades ens passa desapercebuda, i que a través de l'efecte transfigurador de l'art, reprenem en el nostre pensament i vinculem a la nostra memòria personal, aquesta que ens permet estar en el món, i especialment, pertànyer a una part d'aquest món. Integrar en l'imaginari identitari valencià el paisatge industrial, que tanta repercussió té en la cultura i l'economia valenciana, és un camí de pensament que obre moltes possibilitats reflexives.

Carlos Martínez Barragán, a través del seu treball en La pela és la pela ens indueix a un pensament en el qual les identitats polítiques són subvertides pels poders econòmics globalitzats. En aquest sentit, podem concloure que enfront de models identitaris associats a nacions estat, existeixen altres models identitaris que no vinculen la seua existència a aquests poders, sinó que són atropellats o amenacen ser dissolts per ells, com és el cas evident de la mateixa identitat valenciana. 

Per part seua, Mario Paul Martínez i Vicente Javier Pérez Valero, investigadors del nostre projecte, plantegen amb la seua peça de vídeo documental Apunts Plurals, un potent relat, donant veu a artistes contemporanis que treballen vinculats a diferents aspectes de la identitat valenciana. El tamís que ells li donen a aquests relats, gràcies al subtil maneig dels mitjans audiovisuals que posseeixen, denota l'enorme respecte que es professa pels artistes, quan són vists per altres artistes. El seu interés com a investigadors-artistes a ordir una trama que contribuïsca a explicar moltes de les preocupacions que mouen el nostre projecte, converteix aquest document audiovisual, en una obra certament rellevant i imprescindible per a explicar-nos de quina forma els artistes contemporanis, visualitzen i creen, d'alguna manera la identitat pròpia des dels discursos artístics. La seua peça s'emmarca en el vitalisme gòtic, precisament perquè conjumina en ella aquestes dues facetes que caracteritzen aquesta mirada estètica, les ganes intenses de viure i de fer per a no deixar d'existir culturalment, que relaten les obres i les paraules d'aquests artistes, tractades amb una sobrietat visual pròpia dels místics medievals. Un perfecte exemple de vitalisme gòtic.

Armand Pedrós i Ana Monzó, presenten dues peces diferents, però que al seu torn exhalen un esperit comú. Una peça més, l'obra d'Armand, realitzada amb fusta i gres i Mirar sense pressa d'Ana, que constitueix gairebé una mini instal·lació on el protagonisme material recau en la ceràmica, la brea i la calç. En totes dues obres, la importància del material utilitzat, que recorre a elements primaris, associats a la terra i al territori, constitueix l'essència de la seua proposta estètica. Contraposar totes dues obres, ens serveix també per a veure com a relats i estètiques en aparença diferents, comparteixen la mateixa posició pròpia d'aquest gòtic vitalista tan essencialment valencià. Una proposta en escultura orgànica enfront d'una altra que parteix d'estructures ortogonals pròpies de l'edificació racional i pràctica de l'arquitectura popular. En ambdues es percep aquesta necessitat vital de viure, d'habitar i de transformar. En ambdues es proclama la mediterraneïtat, on elements com l'aigua i la llum, estan molt presents, malgrat la seua absència, o precisament per ella.

Alfredo Llorens, ens connecta amb el passat històric i alhora amb el present, a través del seu Retrat jacent de l'insigne arquitecte Sr. Rafael Guastavino Moreno. La seua peça fa al·lusió a l'arquitecte valencià que va marcar una tendència i va tenir una notable influència en l'arquitectura i en la delimitació d'una determinada estètica definidora de la ciutat de Nova York. Un estil gòtic, gairebé espiritual, contingut, però replet de vitalisme mediterrani que l'autor trasllada al metre de Nova York. La peça en el seu homenatge, el seu cap sobre un coixí vermell juga amb aquesta mateixa línia de sobrietat latent després de la qual s'amaguen unes intenses ganes de viure. Només cal gratar una mica en la biografia del personatge per a corroborar-lo.

Leonardo Gómez i Susana Rodríguez, presenten un joc visual contingut i molt interessant amb la seua peça Nacionalisme Daltònic on, amb unes petites peces de gres, juguen a simular banderes monocromàtiques. Un joc molt ric que podria recordar-nos a aquest efecte del sol sobre les banderes que fa massa temps que estan exposades en un balcó. La idea que tant el color com la identitat són efímeres, està darrere d'aquesta subtil reflexió, que amb els recursos justos, gairebé des d'un minimalisme conceptual que està a punt d'inserir la peça en una estètica pròpia de l'espiritualisme gòtic nòrdic, si no fos perquè immediatament, recordem que el material utilitzat, el gres, ens remet de nou a la tradició cultural valenciana i del qual no podem evitar associar aquest sentit vital i connectat al corpori, que ens retorna la peça al seu lloc.

Finalment, dins d'aquesta línia estètica de vitalisme d'herència gòtica, trobem la senzilla i solemne peça de Jaume ChornetEls dijous, miracle. Un petit fragment de vídeo apropiat i tractat digitalment, que recull el dramàtic i intens moment de la destrucció de l'Església de Pinedo. La destrucció d'un símbol identitari i la destrucció d'una cultura vital, d'un poble, per a ser dissolt en un embull urbà descontextualitzat i deslocalitzat, i també amb una estètica deliberadament despersonalitzada, per a aprofundir en el procés de dissolució cultural en marxa. Malgrat el dramatisme de l'escena, la presentació de la peça no redunda precisament en l'exageració o el dramatisme, sinó que ho fa des d'una contenció manifesta, centrada en el missatge i la seua reiteració, però on emana la necessitat vitalista de l'esperança, que es contraposa una vegada i una altra al pla de la destrucció. L'església es destrueix una vegada i una altra en la peça, però al mateix temps, es reconstrueix una vegada i una altra, en un crit contingut i subtil d'esperança, de desig de recuperació cultural, de supervivència, enfront dels imparables processos de dissolució de la cultura valenciana ja en marxa.

Amb aquesta peça hem conclòs el recorregut per les obres de l'exposició, que investiguen visualment sobre la identitat valenciana. I ho fan des de posicions diferents i punts de partida, a vegades allunyats, però que tenen en comú una mirada estètica que els connecta amb una de les dues tradicions visuals de l'art valencià, la del vitalisme gòtic mediterrani.

En conclusió, hem establert una primera hipòtesi de treball en la construcció d'una teoria dual de les estètiques identitàries valencianes, que basculen entre dos eixos amb moltes característiques comunes, però una diferent actitud enfront de la mateixa essència vitalista.

Enfront d'aquest grup d'obres, podem contraposar el treball d'un altre grup d'artistes he decidit englobar dins del corrent estètic de la hipèrbole vitalista barroca. Un model estètic que es nodreix d'aquesta tradició que neix en el barroc i que perviu a través del costumisme pictòric i de la cultura popular i festiva i acaba impregnant a l'art contemporani, que no pot, ni deu, escapar d'ella tampoc. De nou, enfront del barroquisme dramàtic, els valencians construïm un barroquisme hipertrofiat i hiperbòlic, on l'exageració es connecta a unes intenses ganes de relacionar-nos amb el món, de ser part del món.

Profundament hiperbòlica és la proposta d'Elías Pérez García. Les seues peces, d'Un teatre de gossos i Els gossos no saben de banderes juguen a crear un artifici i s'estructuren com un element escenogràfic, on la seua finalitat és precisament crear una imatge fotogràfica a partir d'elles. La picada d'ullet del joc humorístic d'introduir les sabates vermelles de taló a un dels llebrers morats sobre aquest fons atzabeja crea una dinàmica estètica molt pròpia de l'estètica hiperbòlica barroca valenciana. El joc metafòric dels gossos hissant la bandera nord-americana a l'inrevés, repleta de referències a la cultura visual fotogràfica, incideix en la idea de la mateixa exageració patriòtica que necessiten, especialment les identitats construïdes que exerceixen el poder sobre altres identitats diluïdes que accentuen el seu sentit comunitari gairebé en petits gestos anecdòtics i desapercebuts.

Alfredo Guillamón, recorre a un element visual de la imatgeria costumista valenciana, la peineta, per a establir un joc entre els codis visuals del passat i els codis del present en la seua obra El ritual en l'era virtual. Situar la peineta daurada en aquest marc negre i solemne, gairebé com un joc propi de la pintura tenebrista, implica un exalçament del simbolisme associat a un dels objectes amb major càrrega identitària visual de tota l'exposició. El joc d'integrar el codi QR gravat sobre aquesta, integra una escala de relacions en aquest marc de revisitar la tradició, que manté enormes possibilitats. Jo mateix jugava a imaginar dispositius d'identificació associats al codi que ens portaren a l'Instagram personal de la portadora o portador, és clar, en una hiperbòlica representació identitària del jo virtual i públic, enfront del jo real que passeja enaltint les estètiques de la meua identitat col·lectiva com a valenciana, enfront de la meua identitat individual en les xarxes. Sens dubte un joc molt estimulant, de dur-lo a terme.

El petit fragment de vídeo que presenta José Juan Martínez recorre a una sèrie de llocs comuns de la visualitat identitària de l'horta de València, que resulta sens dubte fascinant per la seua aparent senzillesa, i, no obstant això, la seua excelsa posada en escena barroca. La seua peça Apol·lo constitueix tot un palimpsest neobarroc, en el qual a tot se li ha donat un segon joc de significats visuals, per poc que un mire amb habilitat. L'enginy, en aparença descuidat, de col·locar sobre un fons en el qual successius plans van constituint missatges latents molt poderosos. Al fons la ciutat, que treu el cap creixent com una amenaça térbola sobre l'escassa horta que es percep entre aquest fons urbà i l'espai sobre el qual descansa l'improvisat espantaocells. La creu i la línia elèctrica dels cables d'alta tensió accentuen encara més la tensió percebuda en aquest exercici visual recarregat i barroc, replet d'elements simbòlics. El lloc en el qual succeeix tot, és un espai indeterminat, propi del paisatge de l'horta de València. Un recinte barrat, creant una nova capa de fons i sobre una superfície asfaltada, el suposat espantaocells construït amb un para-sol d'una orxateria valenciana, un casc de motorista i uns CD penjats de fils. La imatge no pot ser més barroca i carregada d'humor sarcàstic i alhora anunciadora d'un terrible presagi. Un espantaocells sobre l'asfalt perd tota la seua funció protectora i denota en una picada d'ullet de defensa cap a l'amenaça de dissolució que apunta des del fons de la imatge, en un joc impossible i absurd clamant per defensar l'horta des de l'absurd, d'uns ocells no tan innocents com els que es mengen les collites per a sobreviure.

Mar Juan Tortosa, recorre a la memòria visual, a través de la seva peça-instal·lació Feliseta, sense registre (meitat del segle XX) / Objecte de protecció, sense registre (finals del segle XX). Agulla imperdible i cinta vermella / Memòria històrica, Tela, agulla imperdible, cinta vermella i medalla de plata. A partir d'aquesta selecció d'objectes de la memòria, planteja de quina forma es construeix moltes vegades la identitat, a partir de simbolismes vinculats a creences i fetitxes que s'incorporen a la memòria visual i es mantenen malgrat els anys, més pel seu recorregut estètic que per la creença real en el fetitxe. En definitiva, es tracta de pràctiques rituals la finalitat de les quals és crear un llaç estètic de pertinença, comunitat i protecció. Un relat profundament identitari que l'autora presenta recarregat de simbolisme i gairebé en un escenari teatralitzat, tan propi de la mateixa pràctica, constituint una proposta enclavada en el barroquisme vitalista i costumista de la tradició estètica valenciana.

Ramona Rodríguez-López i la seua Sonoritat Valenciana, genera també un relat barroc i costumista, des del mateix plantejament visual de la peça, més enllà fins i tot que comencem a exercir d'activadors de la peça sonora amb la nostra acció sobre el sensor del mapa. Efectivament, un mapa urbà de la ciutat de València, on es recull un mapa sonor d'alguns dels espais més rellevants i vius de la ciutat. Si alguna cosa caracteritza també a la identitat valenciana i la seua manera de viure i relacionar-se amb el món, és precisament la del so hiperbòlic al qual va associada la nostra manera de viure. Els nostres pobles i ciutats no són precisament recessos de pau i silenci. Per poc que un vulga treballar des del so la seua mirada artística cap a la identitat pròpia, recaptarà en l'esperit vitalista barroc i costumista, que compartim amb altres cultures mediterrànies, només que cal fer-se una passejada per Palerm, per exemple. No és necessari triar un dia especial, o una festivitat, de les moltes que poblen el calendari valencià. Un dia qualsevol, els carrers, els parcs, els jardins, estan replets de sons incessants, vitals, excessius i fins i tot de tant en tant eixordadors, sense venir al cas, o potser sí. De nou ressorgeix l'esperit hiperbòlic en la nostra excessiva sonoritat, que no és una altra cosa que una postura estètica, una manera de mostrar-nos al món i de construir la nostra posició en el món. Potser un intent desesperat d'evitar ser finalment diluïts.

En una línia similar, convertint de nou el so en el protagonista estètic de la seua peça, l'obra d'Iván Pérez Vidal Crida, paisatge, capgròs crea una posada en escena, a partir d'un element d'estètica purament barroc, com la imatge d'un capgròs amb rostre de pallasso, recorrent a les tradicions identitàries pròpies, sobre la qual es projectava una pel·lícula de 16 mm amb imatges de l'albufera. La peça, rematada amb unes estructures de vidre que en realitat necessitaven ser activades per l'acció performativa proposada, eren instruments de reclams d'ocells, que generaven sons que es barrejaven amb el característic so del projector i de les bovines de la pel·lícula, generant una dimensió màgica, de caràcter aparentment contingut, però de resultats estètics hiperbòlics i vitalistes, tant en la seua teatral posada en escena, com en la seua proposta visual com a peça.

Per part seua, David Mascarell Palau juga amb la seua obra Identity in process a construir multiplicitat de significats, entre l'univers digital de les xarxes socials i la tradició de les festes populars projectades en una nova dimensió de significats en el món virtual. Es crea una imatge hiperbòlica d'una festa, ja per si mateix hiperbòlica i barroca, on es perfila una imatge identitària paral·lela i encara més complexa, que la dimensió real de la festa.

Martina Botella, dispara des del barroquisme hiperbòlic més profund, amb aquest joc visual i disbauxat, que connecta amb el costumisme hiperbòlic transgressor de la tradició audiovisual i literària valenciana, fins i tot fallera, en la seua Maremeua. Un crist crucificat amb un rostre d'esquelet hipertrofiat i el sonor lema Maremeua, que equival al també hiperbòlic: Oh my god!, nord-americà. Una exclamació molt pròpia d'aquest caràcter identitari valencià de l'exageració. Una frase que s'utilitza precisament per a argumentar l'exagerat d'una situació o augmentar la importància del que pot ser que no fos tan exagerat, però la seua narrativa mitològica quotidiana ho converteix en el més.

Per la seua part els Universos de Ricard Huerta, construïts a partir de poemes inèdits d'Imma López Pavia, ens remeten a la poesia convertida en cal·ligrafia i on al sentit dels versos, li afegim la narrativa estètica que l'autor aconsegueix amb els seus dibuixos i cal·ligrafies. Una oda a la forma vitalista i enèrgica d'estar en el món en aquest racó del Mediterrani, amb al·lusions a referències quotidianes, a l'aigua, a la llum del Mediterrani. Emmarcades en un espai hiperbòlic de grafismes entrecreuats i on les suaus aigualides de l'aquarel·la emergeixen i es dilueixen entre les cadires hipertrofiades sobre les quals caminen els poemes.

Els membres del Col·lectiu NAAC van construir una acció artística, que va suposar tota una ponència central, amb el seu treball A la taula i al llit… En realitat, una intervenció en l'espai públic, associada a la peça de l'exposició que consistia en una paella, que posteriorment van cuinar col·lectivament documentant tot el procés de la intervenció amb fotografia analògica instantània. L'acció va resultar ser tot un foto assaig visual, d'un acte que els valencians portem a la hipèrbole extrema, com és el de compartir un menjar convertit en tot un complex ritual social. Sens dubte, la percepció estètica que es deriva d'aquest acte suposa una de les estètiques visuals més profundament identitàries que podem escrutar en l'univers de l'imaginari estètic valencià.

La peça de Susana GuerreroLa Mare dels Peixos entra de ple en la mitologia narrativa de les tradicions valencianes més profundes, i que per això són les més universals. Com tota mitologia, recorre a la hipèrbole en el seu desplegament, construint aquesta serp hipertrofiada de tres caps i dues cues bípedes desmembrades per la poderosa espasa de ceràmica des de la qual encara s'aboca la sang recentment expulsada. Tota una versió estètica a la valenciana de l'imaginari barroc per excel·lència de la pintura tenebrista, com són els caps desmembrats d'Holofernes o Sant Joan. Susana es conté des de la mirada contemporània, però no renúncia a aquest barroquisme vitalista tan valencià, que exalta de manera subtil amb les tres petites llengües de foc daurat expel·lides, gairebé com les seues ànimes, després de ser degollades, sense entrar en interpretacions més literàries del text recollit per Enric Valor. El barroquisme de la rondalla és tal que portaria fins i tot a la creació d'una òpera recent, sense oblidar que l'òpera neix i es desenvolupa també en el període barroc.

La proposta del grup d'artistes O.R.G.I.A. Follar-se la ciutat Vol. 3. We Love Benidorm és el cim del barroquisme costumista hipertrofiat. Benidorm és l'essència de la hipertròfia i l'exageració estètica, des dels seus enormes gratacels fins a tot l'univers estètic que plana pels seus carrers replets de turistes britànics i jubilats de l'interior peninsular. Les O.R.G.I.A. recullen aquest llegat tan estimulant i excessiu i el sintetitzen en una instal·lació d'imatges igualment barroques i una col·lecció de postals que, encara que en aparença es contraposen a l'estètica de les famoses postals turístiques valencianes oficials, que són el zenit de l'estètica barroca hipertrofiada, juguen en la seua mateixa lliga i responen i continuen des del sarcasme intencionat, enfront de la imatge convertida en sarcasme de les postals originals. Una oda al vessant estètic identitari predominant amb el rerefons de la icona estètica per excel·lència dels excessos valencians on especulació immobiliària, drogues, corrupció i festa desenfrenada estructuren tota una orgia estètica inserida en l'imaginari cultural identitari amb moltes variants, però una mateixa essència.

Finalment, Sara Vilar exposa les seues Taronges Verdes a manera d'instal·lació en un dels murs de la sala. Utilitza un objecte gairebé fetitxista respecte a la visualització identitària valenciana com és la taronja. De nou recorre a la hipèrbole, tot el que envolta al cultiu i a la indústria i comercialització d'aquesta fruita té un punt barroc. Només cal rescatar les etiquetes publicitàries del producte. Però aquest esperit hiperbòlic va més enllà, començant per la producció, atestant el paisatge valencià amb enormes plantacions. Si d'alguna manera poguérem contraposar el vitalisme gòtic enfront del costumisme hiperbòlic en l'estètica dels paisatges agrícoles valencians, la taronja seria el segon, en tot el seu excés i esplendor. Una esplendor que aniria acompanyada de la construcció de masies associades a aquests grans nous agricultors enriquits. I enfront d'aquest, el paisatge de l'horta, amb els seus petits minifundis estructurats i ordenats pel sistema de séquies i el ritme geomètric de les seues estructures i les seues modestes i pragmàtiques alqueries, tot a la mesura de l'humà, sense abandonar el vitalisme necessari per a impulsar-lo.

En conclusió, hem establert una primera hipòtesi de treball en la construcció d'una teoria dual de les estètiques identitàries valencianes, que basculen entre dos eixos amb moltes característiques comunes, però una diferent actitud enfront de la mateixa essència vitalista. L'estètica identitària valenciana, l'art valencià en general, es mou entre aquests dos eixos, que lògicament són generalitzacions teòriques. Però la teoria es construeix per a comprendre millor les realitats sobre les quals es forma el món, i òbviament, al seu torn contribueix a la forja d'aquest món. D'aquesta manera, aquesta proposta teòrica, a manera de breu assaig introductori que es formularà completa en textos posteriors, estableix un punt de partida reflexiu sobre la forma en la qual es manifesta l'estètica valenciana en l'art contemporani.

© Ricard Ramon 2023 Universitat de València IP del projecte IDENTITART Coordinador de Efímere. Unitat Mixta d'Investigació UV+UPV


© Ricard Ramon RSS

CC BY-NC-ND 4.0